La Inspecció també pot exigir la informació tributària desada als ordinadors
Quan arriba una Inspecció és important saber fins on arriben les facultats d’Hisenda, però també on hi ha els seus límits. Una resolució del TEAC aborda precisament aquesta frontera i deixa un advertiment important per a les empreses. Negar-se al fet que els inspectors entrin en un espai constitucionalment protegit pot ser legítim en determinades circumstàncies; negar-se a més a facilitar-los la informació fiscal emmagatzemada en els ordinadors pot tenir conseqüències molt diferents.
Una visita de la Inspecció a les instal·lacions d’una empresa no és precisament una situació quotidiana. I quan succeeix, és bastant fàcil que apareguin dubtes sobre quina documentació s’ha de facilitar, fins on pot accedir Hisenda i quins espais de l’empresa estan protegits.
Una resolució del Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC) del 23 de juny de 2026 resulta especialment interessant perquè separa dues qüestions que, en la pràctica, poden confondre’s. Una cosa és el dret de l’empresa a impedir, quan escaigui, l’entrada dels inspectors en un domicili constitucionalment protegit sense la corresponent autorització. Una altra molt diferent és utilitzar aquesta circumstància per no facilitar la informació tributària que Hisenda ha requerit.
I aquesta diferència pot tenir conseqüències econòmiques molt serioses.
Què va succeir?
La Inspecció va iniciar actuacions respecte d’una societat per l’impost sobre societats i l’IVA dels exercicis 2015 i 2016. Durant la personació, el representant de l’empresa es va negar a permetre l’accés als equips informàtics argumentant que es trobaven dins d’un espai constitucionalment protegit. I aquí apareix precisament la qüestió que va donar lloc a bona part de la discussió posterior.
Però els inspectors van plantejar una alternativa. Van sol·licitar que se’ls permetés accedir a les dades comptables des d’alguna dependència que no tingués aquesta consideració.
L’empresa s’hi va tornar a negar i únicament va posar a la disposició de la Inspecció documentació en paper. Aquests fets van quedar recollits en la corresponent diligència.
El problema no va ser negar-se a obrir el domicili. Aquest matís és probablement el més important de tota la resolució. El TEAC no centra el conflicte en si els inspectors podien o no entrar en determinades dependències sense autorització judicial. De fet, considera innecessari entrar a resoldre aquesta qüestió. El que se sanciona és una altra conducta: l’empresa no va facilitar l’accés a la informació comptable i fiscal emmagatzemada en els seus equips quan la Inspecció li va oferir la possibilitat de fer-ho des d’un espai no protegit.
Per tant, el fet que físicament els servidors estiguessin situats dins d’un lloc constitucionalment protegit no resolia el problema. L’empresa podia mantenir la seva oposició a l’entrada en aquest espai i, al mateix temps, posar les dades requerides a la disposició dels inspectors des d’un altre lloc.
És una distinció que val la pena tenir present.
Hisenda no s’ha de conformar necessàriament amb el paper
L’empresa va defensar també que havia col·laborat amb la Inspecció perquè havia lliurat documentació comptable en suport paper. El TEAC tampoc accepta aquest argument.
La raó és força senzilla. Hisenda no estava demanant únicament determinats documents comptables. Volia examinar també les dades existents en els sistemes informàtics de l’empresa. I totes dues coses no tenen per què ser exactament iguals.
Precisament una de les finalitats de la comprovació era poder verificar si la informació emmagatzemada electrònicament coincidia amb la documentació presentada en paper. Lliurar aquesta última no substituïa, per tant, el requeriment fet respecte dels arxius informàtics.
Per a qualsevol empresa que conservi la seva informació fiscal i comptable en sistemes digitals, aquest punt té força importància.
La Inspecció pot examinar bases de dades i arxius informàtics
La Llei General Tributària concedeix a la Inspecció facultats àmplies en aquesta matèria. No parlem únicament de factures, llibres comptables o justificants. Les actuacions inspectores es poden estendre a bases de dades informatitzades, programes, registres i arxius informàtics relacionats amb l’activitat econòmica quan tinguin transcendència tributària.
A més, quan la informació que s’ha d’aportar es conserva en suport informàtic, es pot exigir el seu subministrament en aquest mateix suport.
Això té una conseqüència pràctica força evident. Una empresa no hauria de donar per fet que imprimir la seva comptabilitat i lliurar una carpeta amb documents permet donar per atès qualsevol requeriment de la Inspecció. Caldrà mirar exactament què ha demanat Hisenda.
Molt de compte amb el que queda escrit en una diligència
La resolució deixa un altre ensenyament que potser passa més desapercebut, però que en la pràctica és molt important. La negativa de l’empresa va quedar reflectida en una diligència de la Inspecció i el representant va mostrar la seva conformitat amb els fets allí recollits.
Posteriorment, es va intentar aportar una declaració testifical formalitzada mitjançant acta notarial que oferia una versió diferent del succeït. El TEAC no va considerar que aquesta prova permetés desvirtuar el que constava en la diligència.
La raó està en el valor probatori que tenen aquests documents. Les diligències esteses durant les actuacions tributàries tenen naturalesa de document públic i fan prova dels fets que motiven la seva formalització, tret que s’acrediti el contrari. A més, els fets acceptats per l’obligat tributari es presumeixen certs i la seva rectificació exigeix acreditar que va existir un error de fet.
Per això, quan se signa una diligència durant una actuació inspectora, no convé fer-ho com si es tractés d’un simple justificant de visita.
Cal llegir-la amb atenció i comprovar que descriu correctament l’ocorregut. Si existeix desacord amb algun fet o manifestació, aquest és el moment de deixar-ho reflectit.
El TEAC també aprecia culpabilitat
Per a imposar una sanció tributària no n’hi ha prou que existeixi objectivament un incompliment. També ha de concórrer culpabilitat. En aquest cas, el Tribunal considera que n’hi va haver.
L’empresa coneixia el requeriment, havia estat informada de la seva obligació de facilitar la informació i també havia estat advertida que la seva negativa podia constituir una infracció tributària. Malgrat això, va mantenir la seva decisió de no permetre l’accés a les dades informàtiques des d’un espai que no estigués constitucionalment protegit. El TEAC entén que no existia una interpretació raonable de la norma que justifiqués aquesta actuació i conclou que la conducta va ser voluntària i culpable.
I la sanció no va ser precisament petita
Aquesta és la dada que posa en perspectiva la importància de l’assumpte. L’empresa tenia un volum de negocis corresponent a l’exercici pres com a referència de 25.382.292,25 euros. L’Administració va aplicar el 2% i la sanció resultant va ascendir a 507.645,85 euros.
La Llei General Tributària preveu, per a aquest supòsit i dins d’un procediment inspector, una multa proporcional del 2% del volum de negocis corresponent a l’últim exercici el termini de declaració del qual hagués finalitzat quan es va cometre la infracció.
La norma estableix un mínim de 20.000 euros i un màxim de 600.000 euros.
Estem, per tant, davant una conducta que pot tenir conseqüències econòmiques molt superiors a les que una empresa podria imaginar quan, enmig d’una actuació inspectora, decideix simplement dir «no».
Què haurien de tenir en compte les empreses?
La conclusió pràctica no és que Hisenda pugui accedir sense límits a qualsevol ordinador, servidor o dependència d’una empresa. Tampoc desapareixen els drets relacionats amb el domicili constitucionalment protegit. El que aquesta resolució ve a dir és una cosa bastant més concreta: si la Inspecció requereix informació comptable o fiscal emmagatzemada electrònicament, protegir l’accés físic a determinades dependències no permet, per si sol, negar-se també a facilitar aquestes dades per una via que respecti aquesta protecció.
I lliurar posteriorment la mateixa informació en paper tampoc té per què ser suficient si el que Hisenda ha requerit és precisament l’examen de les dades i arxius informàtics.
Convé a més recordar que estem davant un criteri rellevant del TEAC, però encara no reiterat i, per tant, no constitueix doctrina vinculant conforme a l’article 239 de la Llei General Tributària.
En definitiva, davant una personació de la Inspecció, actuar amb prudència no significa acceptar automàticament qualsevol petició, però tampoc negar-s’hi de manera general.
Cal saber què està sol·licitant exactament Hisenda, quines facultats té per a fer-ho i quins drets pot exercir l’empresa en aquest moment.
Per això, davant una situació d’aquest tipus, l’aconsellable és contactar amb l’assessor abans d’adoptar una decisió, revisar acuradament cada requeriment i prestar especial atenció al contingut de les diligències que se signin.
Una negativa presa en uns minuts pot acabar, com demostra aquest cas, convertint-se en un problema tributari d’una dimensió molt considerable.