Retribucions del soci i despeses assumides per l’empresa sense paranys però amb matisos

Hi ha situacions habituals en les societats que semblen senzilles fins que es miren des del prisma fiscal. Quan un soci presta serveis a la seva pròpia empresa i aquesta assumeix determinades despeses, la qualificació en l’IRPF pot canviar per complet segons petits detalls que convé no passar per alt. No tot el que cobra un soci de la seva societat tributa igual, ni tot el que l’empresa paga en el seu nom queda fora del radar d’Hisenda. La recent doctrina administrativa torna a recordar-ho amb una claredat incòmoda per a qui no hagi afinat bé la seva estructura retributiva. Li ho expliquem…

---

La Direcció General de Tributs (DGT), en la seva consulta V1796-25, torna a entrar en un terreny conegut, però no sempre ben interpretat: què succeeix quan un soci, a més d’ostentar un càrrec societari, presta serveis reals i habituals a l’empresa i percep una remuneració per això.

El cas analitzat és el d’un soci majoritari i administrador únic el càrrec del qual no està retribuït, però que desenvolupa tasques ordinàries per a la societat, cobra per elles i, a més, veu com l’empresa assumeix la seva quota d’autònom i determinades despeses de desplaçament.

La clau no la trobem en l’etiqueta formal, sinó en com s’articula la relació econòmica i què s’està pagant realment.

1. Naturalesa de les retribucions percebudes pel soci

La DGT parteix d’una distinció essencial: una cosa és el càrrec d’administrador i una altra, diferent, el treball efectiu prestat a la societat.

Quan les funcions desenvolupades no coincideixen amb les pròpies de l’òrgan d’administració i no es tracta d’activitats professionals en sentit estricte, les quantitats percebudes es defineixen com a rendiments del treball, conforme a l’article 17.1 de la Llei de l’IRPF.

És igual que no existeixi un contracte laboral clàssic o que el soci cotitzi en el RETA. La qualificació no depèn de la Seguretat Social, sinó de la naturalesa real de l’ingrés.

• Atenció. Si s’està pagant al soci per tasques operatives habituals (gestió interna, coordinació, funcions tècniques, etc.), convé assumir que Hisenda les tractarà com a rendiments del treball tret que concorrin circumstàncies molt específiques.

2. Retencions aplicables a aquestes retribucions

En tractar-se de rendiments del treball, la societat està obligada a practicar la retenció conforme als tipus generals previstos en el Reglament de l’IRPF.

Aquí és important no barrejar plans. Els tipus incrementats previstos per a administradors només entren en joc quan el càrrec és retribuït. Si no ho és, no és procedent aplicar ni el 35% ni el 19%, sinó el tipus que resulti del càlcul ordinari.

• Atenció. Aplicar un tipus incorrecte per assimilar automàticament al soci amb un administrador retribuït pot generar regularitzacions innecessàries i sancions evitables.

3. Quota d’autònom pagada per la societat

Aquest és un dels punts que més dubtes generen i on la DGT torna a ser clara.

Quan la societat assumeix la quota d’autònom del soci, està atorgant un benefici econòmic personal. Per tant, aquest import constitueix retribució en espècie segons l’article 42.1 de la Llei de l’IRPF.

Si, en lloc de pagar-la directament, l’empresa lliura l’import perquè sigui el soci qui l’aboni, la qualificació canvia lleugerament, però l’efecte fiscal no: passa a ser retribució dinerària, igualment subjecta a retenció.

Això sí, aquestes quotes són despesa deduïble per al soci en calcular el seu rendiment net del treball, amb independència de qui materialitzi el pagament.

Assumir la quota d’autònom “com una despesa més de l’empresa” sense reflectir-la correctament en la nòmina o en les retencions sol ser un dels focus habituals d’ajustos en comprovacions.

4. Despeses de desplaçament i benzina

Aquí trobem, probablement, l’aspecte més delicat de tota la consulta.

La normativa distingeix amb precisió entre dietes exemptes i retribucions encobertes, i aquesta frontera depèn de dos elements: l’existència de relació laboral i la forma en què es faciliten els mitjans.

Les dietes exemptes només operen quan hi ha relació laboral i es compleixen estrictament els requisits reglamentaris. En el cas de socis sense vincle laboral formal, l’exempció no s’aplica automàticament.

No obstant això, no tota despesa genera renda. Si la societat posa directament a disposició els mitjans necessaris -vehicle, allotjament, desplaçaments organitzats- i aquests s’usen exclusivament per a l’activitat, no hi ha renda per al soci.

És diferent el cas en què es lliuren imports a tant alçat o es reemborsen despeses sense control efectiu. En aquest escenari, les quantitats passen a considerar-se rendiments dineraris, subjectes a retenció, exactament igual que la resta de la retribució.

Reemborsar benzina “per costum” o sense traçabilitat clara sol convertir una despesa necessària en una renda gravable sense que ningú en sigui conscient fins que arriba la comprovació.

5. Una conclusió que convé no simplificar

La doctrina administrativa no introdueix grans novetats, però sí que reforça una idea que convé interioritzar: no és el mateix pagar despeses que retribuir serveis, encara que els diners surtin del mateix compte.

La qualificació correcta de cada concepte -salari, retribució en espècie, despesa necessària- és el que permet complir correctament amb l’IRPF i evitar ajustos posteriors que sempre arriben en el pitjor moment.

• Atenció. Quan un soci treballa per a la seva societat, la improvisació fiscal sol sortir cara. Revisar l’estructura retributiva abans que ho faci Hisenda continua sent l’opció més assenyada.