La ruptura dels usos societaris pot invalidar la convocatòria de la junta
El canvi en la forma habitual de convocar la junta societària, encara que formalment legal, pot convertir-se en un instrument d’abús si s’empra perquè un soci no s’assabenti de la seva celebració i perdi drets essencials.
Al cor de les societats de capital batega un principi implícit però determinant: la lleialtat entre socis. En aquest sentit, la Sentència núm. 282/2025 del Tribunal Suprem analitza precisament fins a quin punt pot admetre’s una convocatòria de junta feta conforme a estatuts, quan aquesta es desvia dels usos societaris mantinguts durant anys amb la intenció d’excloure a un dels socis.
La controvèrsia gira entorn d’una SL els socis de la qual havien adoptat sempre l’hàbit de celebrar juntes universals sense formalitat convocatòria. No obstant això, en la junta de 6 de novembre de 2017, l’administrador va decidir canviar el mètode: va optar per una convocatòria formal publicada al BORME i en un diari, sense informar personalment el soci que ni va acudir ni va poder exercir el seu dret de subscripció preferent en una ampliació de capital.
Una estratègia encoberta sota l’empara del formalisme
A pesar que la convocatòria s’ajustava tècnicament al que es preveu en els estatuts -publicació al BORME i a la premsa-, el Suprem confirma que no tot el legal és legítim quan es vulnera la confiança forjada entre els socis i s’actua amb ànim de perjudicar.
El Tribunal reconeix que l’ús sorprenent d’una via reglamentària mai utilitzada, sense previ avís ni advertiment al soci afectat, configura un supòsit clar d’abús de dret (art. 7.2 del Codi Civil) i de conducta contrària a la bona fe (art. 7.1 del mateix cos legal). El rellevant no era la forma emprada, com la ruptura brusca de la pràctica societària mantinguda des de la fundació de l’empresa.
L’affectio societatis no justifica l’exclusió premeditada
Enfront de l’argument que existia una pèrdua de l’afinitat societària -l’anomenada affectio societatis– entre socis, l’Alt Tribunal és categòric: les desavinences internes no justifiquen una maniobra dissenyada per a silenciar un dels partícips ni l’eximeixen del seu dret a ser degudament informat. Encara menys quan el soci en qüestió mantenia comunicacions fluides amb els convocants i no se’l va advertir del canvi de criteri.
Dilució de drets i nul·litat sense test de resistència
El més notable és que el Suprem descarta aplicar el test de resistència. El fet que la majoria suficient hagués aprovat igualment els acords no eximeix la nul·litat. El que se sanciona no és només el resultat, sinó el procediment viciat que va impedir la participació efectiva del soci en una ampliació de capital que va minvar el seu pes en la societat de manera irreversible.
El mal, per tant, no va ser hipotètic. Va ser real i mesurable: va impedir la subscripció de noves participacions i va reduir la participació del demandant per sota del llindar necessari per a exercir drets fonamentals en el si social.
Lliçó apresa: la bona fe no es publica al BORME
En definitiva, aquesta sentència marca un punt d’inflexió per a les societats tancades, on la pràctica quotidiana i la confiança forjada poden, a vegades, prevaler sobre el formalisme estatutari quan aquest s’utilitza com a pantalla per a excloure.
El Tribunal Suprem ensenya que la legalitat no pot ser emprada com a disfressa de la mala fe. El missatge és clar: convocar complint la lletra dels estatuts no serveix si la intenció és burlar l’esperit de la relació societària.